EL TRASTORN MENTAL O LA FRÀGIL LINIA ENTRE EL SER I EL ESTAR

La Maria era una nena tímida. La seva mare sempre deia d’ella que era molt prudent i que observava molt abans d’atrevir-se a relacionar-se amb un nen o nena nou o fer les coses sola. Aquella prudència ja li agradava a la mare que era molt poruga i sempre advertia a Maria, una i altra vegada, de tots els perills existents per poc probables que fossin.

Així que Maria se sentia cada vegada més insegura davant de situacions o persones desconegudes. I hi havia tants de perills!

A mesura que Maria anava creixent també creixien les seves dificultats. La vida es complicava i ja no podia eludir “els perills”. A més els havia d’enfrontar tota sola, sense ningú que la protegís. El que més li aterrava eren les exposicions orals. Des del moment que fixaven la data era un compte enrere ple de malsons i taquicàrdies. Per sort la seva mare si la veia molt angoixada li feia un justificant en el que deia que estava malalta i això li permetia canviar el treball oral per un d’escrit.

També començava a tenir problemes amb les amigues. Elles volien sortir, fer coses noves i Maria se sentia molt incòmoda en grups grans. Per què no podien anar al cinema les tres soles com sempre? Per què necessitaven conèixer més gent? Poc a poc, Maria va anar reduint les seves sortides amb diferents excuses. No els volia dir la veritat perquè no volia que s’enfadessin.

El mon de Maria s’empetitia dia a dia. Quan va arribar a la universitat es dedicava a anar a classe i ocasionalment assistia a alguna conferència de ciència a la que el seu germà s’avenia a acompanyar-la. Havia deixat el tenis uns anys enrere. A la que va començar a competir.

I els nois. Bé, els nois era un tema que li angoixava. Ja era major d’edat i segons passava el temps la seva inexperiència li feia més vergonya. Sentia que la distància entre ells nois i ella era massa gran per ser interessant per a ningú. Així que les poques vegades que algú se li acostava Maria es posava vermella i quedava callada sense ser capaç d’acceptar cap invitació a sortir.

Maria estava trista. Ja ni tan sol se sentia segura en el seu petit mon. Només tenia ganes de plorar mentre veia a la gent divertir-se a fora, en aquell espai extern al que ella no s’atrevia a sortir.

Continueu llegint «EL TRASTORN MENTAL O LA FRÀGIL LINIA ENTRE EL SER I EL ESTAR»