Setembre i gener són els mesos dels nous propòsits. Hi ha de tota mena. Menjar més verdures, fer més esport, deixar de fumar, aprovar totes les assignatures… Si ens fixem bé tots impliquen un canvi d’hàbits. Un any més tard moltes d’aquestes persones no han assolit el que desitjaven. Havien començat bé però, no saben ben bé perquè, no han aconseguit mantenir el canvi inicial.
I és que el canvi d’hàbits és un camí difícil i feixuc.
Podem dividir aquest camí en dos parts: l’inici del canvi i el manteniment del canvi.
Inici del canvi
Primer de tot, el canvi l’hem de viure com un trajecte d’aprenentatge on hem de descobrir aquells aspectes de nosaltres mateixos que permetran consolidar el nou propòsit. És una cursa de resistència on l’únic fracàs és la renúncia. Cada vegada que un intent no és fructuós tenim informació per fer-lo millor en la següent oportunitat.
Per començar un canvi la motivació és important. Allò que volem aconseguir té un sentit a la nostra vida, bé perquè ens aporta una satisfacció directa (aprendre a tocar un instrument) o indirecta (canviar la dieta per baixar pes i millorar la salut). Aquesta motivació ens dona l’energia necessària per fer el primer pas.
En realitat el canvi no comença en aquell moment. Ho ha fet mesos, potser anys abans, quan el desig de canvi es va anant instal•lant al nostre cap. Des d’aleshores hem valorat pros i contres, recursos, obstacles i guanys. Tots aquests pensaments han estat necessaris per a que un dia féssim el primer pas.
La mort és un concepte que es costa molt relacionar amb els nens i les nenes. Tot i així, darrere de cada traspàs hi ha nets, netes, filles i fills que, precisament per la seva curta edat, necessiten ser acompanyats en aquests moments complexos i no deixar-los a banda a casa d’una veïna o una tieta.
El dol és el procés que ens ajuda a superar la pèrdua dels nostres éssers estimats. Als nens i nenes també. Els rituals funeraris, és a dir, la vetlla, el sepeli i el funeral compleixen fonamentalment dos objectius: assimilar la pèrdua i rebre el suport de l’entorn social. Si el menor es queda en casa de la cosina “per estalviar-li el tràngol” no tindrà l’oportunitat d’acomiadar-se per última vegada, ni de interioritzar la pèrdua ni se li legitimitza en el seu dolor.
El dol s’estructura en diverses fases i en els infants també hi son presents. No és fàcil identificar les emocions complexes associades a la mort en un nen o una nena però això no significa que no les sentin. Simplement posen en marxa diferents recursos que els ajuden a conviure amb un dolor massa fort per a ells.
Trobarem sovint dos estratègies. La negació i la distracció.
En la negació el nen o nena nega, com diu el seu nom, que la mort hagi succeït. En un adult seria una actitud preocupant però no en un petit. Necessiten més temps per entendre el que ha passat i opten per no creure-s’ho fins que s’hi troben més preparats.
La distracció és la capacitat de jugar o riure amb els amics a estones, oblidant completament el seu estat de dol. Son espais temporals que els donen un període de descans del seu malestar i és fàcil, doncs, veure’ls passar del plor al riure en pocs minuts de diferència.
Què podem fer per acompanyar un nen o nena a afrontar una mort propera?
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.