NO NECESSITEM HEROIS
Durant els moments més durs de la pandèmia determinats professionals, especialment els sanitaris, van ser qualificats com a herois i heroïnes, per haver d’enfrontar no només el risc de contagi sinó a treballar en condicions molt estressants.
Malgrat que la intenció era l’elogi i l’admiració aquest tipus de valoracions es converteixen en una pesada càrrega per a la persona ja que el concepte heroïcitat porta aparellades unes expectatives com el servei als altres, posar els altres per davant d’un mateix, afrontar obstacles i adversitats amb coratge i valentia i, sobretot, no queixar-se mai de la tasca assignada perquè “la salvació del món” depèn d’això.
Hi haurà professionals que inconscientment s’identifiquin amb el títol i intentin no defraudar a ningú. Com no acceptar aquesta mostra d’afecte? Però no són heroïnes ni herois. Es cansen, es desborden emocionalment, pateixen quan les seves condicions laborals empitjoren i, de vegades, poden culpabilitzar del seu malestar a un client o pacient quan es veuen sobrepassats pel estrès laboral. Perquè són humans i actuen com a tals.
I llavors, quan aparegui el comportament “humà”, que ho farà relativament aviat perquè el cos no està pensat per afrontar un estat d’emergència molt de temps, es convertiran en malvats a ulls dels qui van aplaudir a causa de dos fal•làcies de pensament. D’una banda l’efecte de “mala mare” i per un altre el pensament dicotòmic.