JAMES BOND NO ÉS PERFECTE
Qui no ha somiat amb ser James Bond? Arrogant, valent, seductor, elegant … No va deixar res per als altres. Sap diversos idiomes (la seva especialitat és l’Europa de l’Est), pilota tot tipus de vehicles siguin de terra, mar o aire, tan bon punt es defensa amb arts marcials com et munta una bomba o desactiva un míssil i sempre té a ma la frase ocurrent perfecta. A mi, de petita, també m’agradava James Bond.
Però anem a aprofundir una mica en la personalitat del nostre agent del Martini agitat.
Si haguéssim de fer un perfil un dels trets que més destacaria són els seus nervis d’acer. Fred davant l’amenaça, sembla que no té por a res ni a ningú. Arrisca constantment la vida de les més diverses formes. És capaç de mantenir la calma amb una bomba lligada al pit o saltar sobre un tren en marxa que està a punt d’entrar en un túnel. I sense despentinar-se. En definitiva, és un cercador de sensacions. Necessita el risc per superar l’avorriment que li provocaria una vida ordinària. Només les situacions límit li generen la suficient emoció per sentir-se bé.
Però tampoc deixa indiferent la seva duresa de caràcter. Mata sense remordiments (en alguns casos li preocupa haver-se tacat el vestit i reacciona com si això fos un contratemps) i gairebé no li afecta observar com maten a la dona amb qui s’ha ficat al llit unes hores abans. Destrossa cotxes i artefactes caríssims sense pensar-ho dues vegades, sense valorar una alternativa menys costosa. L’única cosa que li importa és aconseguir el seu objectiu i el preocupa ben poc l’impacte causat per les seves accions. Els danys col•laterals no li treuen la son, ni els materials ni els humans. Però el que realment hi ha darrere d’un tipus tan dur és una greu falta d’empatia. Ell i la seva missió són l’important i per això tot ha d’estar a la seva disposició. Us imagineu ser el senyor Q i que després de posar tota la teva intel•ligència i coneixement en una nova tecnologia no només no et donin les gràcies sinó que juguin amb els teus invents sense cap respecte?
Tenint en compte aquests dos aspectes podem afirmar que James Bond en una vida normal seria un home insofrible. Fins i tot s’aproparia molt al concepte que tenim de psicòpata. Dedicat a sí mateix i incapaç de pensar per un moment en la persona amb qui conviu o treballa. Especialista en encandilar-te amb paraules boniques perquè acabis fent les tasques més tedioses mentre ell se centra en les atractives i resultadistes, aquelles que li permetran ressaltar per sobre dels altres. Barallat amb una bona part dels veïns i embolicat amb la majoria de les veïnes. Condueix com un salvatge i es riu quan dos cotxes han estat a punt de xocar per culpa seva. Només estar en el límit de la llei li fa sentir-se viu. Per descomptat no és precisament la persona que voldríem tenir a la banda.
No obstant això només així pot ser agent de Sa Majestat i sense aquesta personalitat James Bond no hauria sobreviscut a la segona escena de la primera pel•lícula. I no ens hauria enlluernat amb les seves increïbles accions.
A on vull anar a parar? En la societat en què vivim tenim mitificats determinats trets de personalitat com si el fet de no tenir-los suposés un impediment per ser feliç a la vida o aconseguir una sèrie de metes. Però això no és així. Com hem vist, amb la inestimable col•laboració de James Bond, tipus de personalitat que es desenvolupen a la perfecció en un escenari determinat presenten molts problemes si canviem les condicions a què han d’enfrontar-se. Ningú és bo en tot. Quan així ho creiem és perquè a aquesta persona només l’hem coneguda en l’ambient adaptat a la seva personalitat i no en un altre.
Així que abans de mirar amb pena a un nen perquè és tímid hem de pensar que el fet de no necessitar protagonisme en la seva vida li ajuda bastant a la feina en grup (un equip de quatre persones de les quals tres tenen fusta de líder no arribarà molt lluny) . I què dir de la tossuderia? És veritat, ens exaspera. No obstant això són els tossuts els que, tot i tenir a tota l’opinió en contra, van seguir mantenint la seva postura, impermeables a les crítiques, i van canviar el món.
Per tant, si bé és important modular trets temperamentals extrems, intentar canviar la personalitat, a més d’inútil, és absurd. Mai podràs ser qui no ets. Ser conscient de com ets i de les oportunitats que el teu caràcter pot donar-te és un camí més realista, menys frustrant i, sens dubte, a la llarga, més satisfactori. No ets com James Bond? Què vols que et digui, gairebé que millor.