INTENTEM NO DEIXAR-NOS LA PELL: PREVENIR EL TOC

El coronavirus ens ha portat canvis a la nostra societat que semblaven impossibles només uns dies abans que comencessin. Entre les noves conductes que hem incorporat està l’exhaustiu i freqüent rentat de mans. Aquest gest, necessari per evitar infeccions, en algunes persones pot derivar en una patologia psicològica anomenada Trastorn Obsessiu-Compulsiu.

I, tot i ser un tema menor dins de la situació que estem vivint, no he pogut evitar, des que observava en tot moment les contínues imatges d’intensos rentats de mans i fregues amb hidroalcohol, que l’ombra de l’TOC planava sobre nosaltres.

Perquè el TOC no mata però fa la vida bastant insofrible; així que si podem evitar portar-nos de record de la pandèmia aquest incòmode company de viatge, això que ens estalviem.

Què és el TOC? És un trastorn d’ansietat en el qual la persona que el pateix fa conductes (comprovar moltes vegades que ha tancat una porta, ordenar els bolígrafs del despatx per grandària, trepitjar en el centre de les rajoles de la vorera quan camina pel carrer o, el gran clàssic, rentar-se les mans fins a l’extenuació) i fa aquestes conductes amb l’objectiu d’evitar un mal (aquest mal pot ser alguna cosa indefinida o molt concreta com, segur que us imagineu, contagiar-se d’un virus).

No és difícil suposar que si en condicions normals la por a un possible contagi és una por bastant habitual ara que aquesta por està sustentada per una realitat objectiva és esperable que tant la gravetat dels que el pateixen com la pròpia incidència del trastorn es dispari.

Però, on està ara mateix la diferència entre un rentat de mans preventiu i necessari i el TOC?

La distinció no és fàcil però proposo prestar atenció a cinc aspectes que poden alertar-nos que estem creuant la perillosa línia de la patologia.

-Ansietat: el TOC, com he dit, és un trastorn d’ansietat. I em diràs, “bé, és que des que ha començat la pandèmia és normal estar intranquil i preocupat”. Així que anem a concretar més. Parlem d’una ansietat al voltant de la possibilitat de contagiar-se que empeny a la persona a un conducta de protecció com rentar-se les mans, dutxar-se o utilitzar productes desinfectants. En el moment que aquesta conducta de protecció es realitza la persona sent un alleujament immediat. No obstant això, uns moments després o minuts o hores, aquesta ansietat torna a aparèixer i ens urgeix a tornar a realitzar la mateixa conducta de protecció. Aquest cicle es perpetua al llarg del dia i s’agreuja amb el temps

-Compulsió: les conductes de protecció com el rentat de mans, adequades i necessàries per prevenir el virus, es realitzen més per reduir l’ansietat que a causa d’un risc real (tornar del carrer, haver tocat un objecte no segur, anar a preparar el menjar). La persona pensa en el possible contagi i necessita rentar-se les mans.

-Rituals: les persones que pateixen TOC no es renten les mans com els altres. A més de major freqüència acostumen a fer-ho seguint un ritual, és a dir, una successió de passos marcats, en un ordre determinat que, de no complir-se, implicaria que no s’ha aconseguit la desinfecció buscada. Aquest ritual ocupa un temps excessiu en el dia de la persona.

-Pensaments intrusius: tot i que és normal que en moments puntuals tinguem pensaments que ens preocupen, en aquest punt ens referim a pensaments recurrents dels quals no ens podem escapar i que giren al voltant de la possibilitat de contagi. Típics pensaments d’aquest estil són “segur que quan vaig tocar el passamans de la fruiteria em vaig contagiar”, “he notat l’ascensor amb un ambient molt carregat, serà perquè algun veí té el virus”.

La persona, per més que ho intenta, no pot deixar de pensar en idees d’aquest tipus que li incrementen l’ansietat i l’obliguen a realitzar la conducta de protecció per calmar-se.

-Deixar de fer coses que ens agradaven: això pot succeir per dos motius. El primer perquè evitem situacions o activitats per no infectar-nos que no són potencialment perilloses i el segon perquè el temps dedicat a les conductes de protecció és tant que no ens queda espai per fer res més.

A mig i llarg termini aquesta manca d’activitat plaent és causa de depressió.

És possible que et vegis reconegut o reconeguda en algun dels símptomes descrits. No passa res. Les persones manifestem símptomes aïllats de múltiples trastorns sense que per això signifiqui que els patim. Ara bé, si bona part del teu comportament i vivència actual s’identifica amb el descrit et recomano que no triguis en cercar ajuda psicològica. El TOC és un trastorn que pot arribar a ser molt incapacitant i com més aviat s’abordi hi haurà més possibilitats de tractar-lo amb èxit.