L'AGRESSIVITAT ENCOBERTA
Ocasionalment arriben a la consulta pacients que se senten sobrepassats en la relació amb una persona significativa en la seva vida. De vegades és el marit, en altres és el cap o una companya de treball. Se senten envaïts, atacats, qüestionats i vulnerables. No obstant això expliquen avergonyits que en realitat l’altra persona no té males maneres, no és violenta ni agressiva. Simplement s’ha apropiat del seu espai i no saben com recuperar-lo. Molts d’aquests i aquestes pacients tenen bones habilitats de comunicació i manifesten que mai havien viscut una situació semblant amb altres persones.
Refereixen símptomes d’ansietat i depressió i en els casos més greus presenten indefensió apresa (la sensació de que no poden fer res per canviar l’estat de les coses). Tots coincideixen en un aspecte. Es culpen a si mateixos de no saber gestionar aquesta situació. El seu sofriment, per tant, és doble i la seva autoestima s’arrossega per terra. No entenen per què no són capaços de respondre a aquesta situació si, en realitat, l’altra persona “no els està fent res”.
Quan diuen que no els està fent res el que volen dir és que en cap moment els ha amenaçat amb atacar-los, sense entendre que la conducta d’aquestes persones és ja una agressió. I no ho entenen així perquè, com en tot, les paraules són importants i en lloc de dir d’algú que és agressiu diem que “té caràcter”. I, en la nostra societat, tenir caràcter és una qualitat positiva.
Identifiquem l’agressivitat amb la violència però l’agressivitat pot expressar-se de moltes maneres no violentes; ironia, ignorar a l’altre, castigar els seus comentaris amb respostes feridores o tallants, invalidar, fer servir paraules malsonants, alçar el volum o el to de la veu, tractaments pejoratius, mirades directes, invasió de l’espai físic …
Si el comportament agressiu té èxit la persona obté diversos beneficis: reconeixement social (ha quedat com un valent), defensa de l’espai personal (se sent més segur de si mateix) i major possibilitat d’aconseguir el que es proposava (reforç immediat). És fàcil, per tant, que una persona que utilitza l’agressivitat per aconseguir els seus propòsits ho faci de manera habitual, ja que li resulta molt útil.
Les persones que es comporten de manera agressiva no sempre són conscients dels greus efectes que tenen les seves accions sobre els altres. Potser que ni tan sol es reconeguin com a persones agressives perquè per a ells, com per a moltes altres persones, l’agressivitat només és violència física.
I mentre la persona agressiva es va sentint cada vegada més segura, la persona que rep la seva agressivitat aprèn que té les de perdre i que millor no entrar en una escalada en la qual segur sortirà més mal parat.
Llavors, què pot fer aquesta persona que va arribar a consulta afectada per una relació abusiva?
-Afrontar: l’afrontament és superar un problema solucionant la seva causa. En els casos més subtils es pot intentar explicar a l’abusador com ens fa sentir el seu comportament (intentant amb això mobilitzar la seva empatia. Si li importem pot ser que aconseguim algun canvi). Si no reacciona a això o la situació és més greu, l’objectiu seria trobar una amenaça més gran per al subjecte agressiu que “aturi” el seu comportament per por de les conseqüències.
-Acceptar: l’acceptació és ser conscients de que no podem canviar la causa del problema i prendre la decisió que ens aporti menys dificultats o més beneficis. Per exemple, deixar la relació, marxar a una altra empresa, evitar el contacte, …
L’opció de respondre amb més agressivitat és complicada. Si l’agressivitat no ens surt de dins, si és una conducta en la qual no ens sentim còmodes o que, fins i tot, valorem de manera negativa (afortunadament en la societat som bastants els que critiquem l’agressivitat com a mitjà per relacionar-nos amb els altres) serà difícil que siguem capaços de mostrar suficient agressivitat com per competir (i guanyar) a la seva.
Sembla llavors que l’agressivitat té totes les de guanyar i que estem condemnats a deixar a la nostra descendència un món injust on governin els forts. No té perquè ser així. No si actuem com a societat. Si entre tots castiguem els comportaments agressius i els donem un valor negatiu. Si només acceptem l’agressivitat quan la persona defensa la seva integritat física. Si, com a grup, recolzem al agredit. Si aconseguim que senti vergonya l’agressor i no la seva víctima.