“El gran és més prudent, però es que el petit no té por a res”, “la Maria és molt sociable i la seva germana tot el contrari, no semblen dels mateixos pares”. Tothom que tingui més d’un fill o filla expressa afirmacions com aquestes.
De la mateixa manera que dos germans tenen diferències físiques (un té miopia i l’altre no) també presenten diferències comportamentals. Es diu temperament. El temperament és la tendència innata a actuar d’una manera determinada que, en la interacció amb les experiències personals i la educació rebuda, acabarà convertint-se en la personalitat adulta.
Per tant, aquestes diferències tenen una base neurològica molt forta, no hi ha una intencionalitat del menor en el seu comportament. Un nen buscador de sensacions necessita de estímuls molt intensos per a que el seu cervell li avisi d’un perill. Fins aquell moment està gaudint molt de les sensacions que li proporciona pujar a la branca més elevada de l’arbre. En canvi, un nen molt prudent no ho és per rebre una exquisida educació. Ho és perquè només de pensar en pujar al mateix arbre comença a sentir taquicàrdia (resultat de que la senyal d’alarma del cervell s’ha encès).
Un buscador de sensacions assegut durant massa estona començarà a sentir un terrible avorriment que a nivell cerebral es viu com el fumador al que li falta nicotina. Necessitarà moure’s per tornar a un equilibri intern.
El nen que no ve clar allò de pujar a l’arbre viurà amb molta ansietat qualsevol proposta que impliqui risc. I si l’obliguem a enfrontar-s’hi aconseguirem l’efecte contrari al que es pretenia. En lloc d’habituació el que trobarem és una ansietat traumàtica que li dificulti l’obertura a noves experiències.
La Maria era una nena tímida. La seva mare sempre deia d’ella que era molt prudent i que observava molt abans d’atrevir-se a relacionar-se amb un nen o nena nou o fer les coses sola. Aquella prudència ja li agradava a la mare que era molt poruga i sempre advertia a Maria, una i altra vegada, de tots els perills existents per poc probables que fossin.
Així que Maria se sentia cada vegada més insegura davant de situacions o persones desconegudes. I hi havia tants de perills!
A mesura que Maria anava creixent també creixien les seves dificultats. La vida es complicava i ja no podia eludir “els perills”. A més els havia d’enfrontar tota sola, sense ningú que la protegís. El que més li aterrava eren les exposicions orals. Des del moment que fixaven la data era un compte enrere ple de malsons i taquicàrdies. Per sort la seva mare si la veia molt angoixada li feia un justificant en el que deia que estava malalta i això li permetia canviar el treball oral per un d’escrit.
També començava a tenir problemes amb les amigues. Elles volien sortir, fer coses noves i Maria se sentia molt incòmoda en grups grans. Per què no podien anar al cinema les tres soles com sempre? Per què necessitaven conèixer més gent? Poc a poc, Maria va anar reduint les seves sortides amb diferents excuses. No els volia dir la veritat perquè no volia que s’enfadessin.
El mon de Maria s’empetitia dia a dia. Quan va arribar a la universitat es dedicava a anar a classe i ocasionalment assistia a alguna conferència de ciència a la que el seu germà s’avenia a acompanyar-la. Havia deixat el tenis uns anys enrere. A la que va començar a competir.
I els nois. Bé, els nois era un tema que li angoixava. Ja era major d’edat i segons passava el temps la seva inexperiència li feia més vergonya. Sentia que la distància entre ells nois i ella era massa gran per ser interessant per a ningú. Així que les poques vegades que algú se li acostava Maria es posava vermella i quedava callada sense ser capaç d’acceptar cap invitació a sortir.
Maria estava trista. Ja ni tan sol se sentia segura en el seu petit mon. Només tenia ganes de plorar mentre veia a la gent divertir-se a fora, en aquell espai extern al que ella no s’atrevia a sortir.
Quan ma mare era petita tots els dies menjava “cocido” amb poca carn i molts cigrons. Els diumenges paella. Per sort mai va passar gana però la seva dieta no era el que podíem dir variada. La seva dieta era la que la meva àvia podia aconseguir en una època difícil.
El moment gastronòmic que ara vivim és un luxe que la meva generació va començar a gaudir per primera vegada a la història de la humanitat. Abans la dieta era escassa en quantitat i qualitat per a gairebé tothom, com malauradament continua passant en molts indrets del mon.
Ara que tenim al nostre abast aliments de tota mena i prou informació per nodrir-nos correctament hem aconseguit convertir aquest èxit en un problema.
Els factors que han influït han estat molts i diversos i part de responsabilitat està en com gestiona el nostre cervell això de menjar.
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.