8 de març, dia de la dona treballadora. I entenem en aquest cas treballadora com a activitat remunerada, ja que la dona ha treballat per a la tribu des del principi del temps. Perquè a la dona treballar la deixen, el que incomoda és que el seu interès per créixer dins de el món laboral va en detriment de les hores que pot dedicar a la tribu. El que ella no fa o bé el supleix “l’altre” o es paga i quan s’ha hagut de pagar ens hem adonat que és molt car i que és una tasca molt dura.
Per la meva consulta han passat un nombre gens menyspreable de dones que a l’arribar a la maduresa miren on es troben i observen un lloc econòmicament inestable i una certa sensació de buit. Miren cap enrere i veuen un camí ple d’esforços, dies sense dormir i una lluita diària dedicada, per sobre de totes les coses, als altres. I en un moment donat es van preguntar “com he arribat jo fins aquí”.
La ruta de totes, de fet, ha estat força similar. Posem per cas a Míriam (cas i nom inventats) que als 26 anys decideix anar-se’n a viure amb la seva parella Sergi. Els inicis de la convivència són feliços i relativament fàcils. La cura de la casa no és exigent i els dos disposen de temps per gaudir d’un oci comú mentre posen en marxa les seves respectives carreres professionals. I un dia arriba la feliç notícia: seran mare i pare.
Els inicis de la maternitat són molt intensos. Som mamífers i no hi ha situació més evident d’aquest fet que la relació entre mare i nadó. L’amor que es gesta entre ells és físic i gairebé tangible. Que la cura inicial d’un nadó va a càrrec de la mare és indiscutible. Però la cura d’un nadó no ha de comportar la cura de la casa, ni anar a comprar, ni la decoració de la llar. I, no obstant això, “ja que et quedes a casa” és la mare qui acaba assumint una sèrie de tasques que són tangencials a ser mare i que impliquen la cura de TOTS els membres de la família a costa del seu propi temps. I és el moment en què els rols de gènere, si fins llavors no havien aparegut, irrompen en escena per quedar-se, si no hi posen remei entre els principals actors de la pel•lícula (mare i pare).
Qui no ha somiat amb ser James Bond? Arrogant, valent, seductor, elegant … No va deixar res per als altres. Sap diversos idiomes (la seva especialitat és l’Europa de l’Est), pilota tot tipus de vehicles siguin de terra, mar o aire, tan bon punt es defensa amb arts marcials com et munta una bomba o desactiva un míssil i sempre té a ma la frase ocurrent perfecta. A mi, de petita, també m’agradava James Bond.
Però anem a aprofundir una mica en la personalitat del nostre agent del Martini agitat.
Si haguéssim de fer un perfil un dels trets que més destacaria són els seus nervis d’acer. Fred davant l’amenaça, sembla que no té por a res ni a ningú. Arrisca constantment la vida de les més diverses formes. És capaç de mantenir la calma amb una bomba lligada al pit o saltar sobre un tren en marxa que està a punt d’entrar en un túnel. I sense despentinar-se. En definitiva, és un cercador de sensacions. Necessita el risc per superar l’avorriment que li provocaria una vida ordinària. Només les situacions límit li generen la suficient emoció per sentir-se bé.
Quan som joves no sabem què ens depararà el futur però sí que tenim unes expectatives sobre què ens agradaria aconseguir a la vida. Per a la majoria de les persones la dècada dels quaranta és el moment de fer balanç. Hem passat l’equador de la vida i ens plantegem si som on volem estar, si el nostre projecte vital és el que realment desitgem i si podem recuperar algun somni que un bon dia va quedar en un calaix.
Aquest balanç serà positiu si considerem que hem assolit les fites previstes o altres d’equivalents i començarem la nova etapa satisfets i, possiblement, prioritzant aspectes de la nostra vida més personals. És una crisi? No sempre. Però segur que hi ha un replantejament de prioritats. Ens queda la meitat de la vida, amb sort, i ara volem aprofitar-la perquè no sabem quan serà l’última vegada que puguem realitzar una activitat o un desig. Si sempre he volgut tocar el violí o hol faig ara o no tindrà molt sentit fer-ho més endavant quan les meves capacitats cognitives (l’atenció, la memòria) i físiques (vista, flexibilitat muscular) vagin disminuint.
Quan el balanç és negatiu s’uneix a la perspectiva del declivi físic la sensació de fracàs personal. No hem recorregut el camí programat i, el que és pitjor, possiblement ja no hi som a temps per aconseguir-ho. Vivim aquesta situació com una pèrdua i apareixen les emocions típiques del dol. Sentim tristesa pels somnis perduts. Sentim ràbia cap a nosaltres per no haver pres bones decisions o no haver estat a l’alçada. Aquesta ràbia pot estar dirigida cap a altres perquè els considerem responsables del nostre fracàs. Sentim por si la pèrdua d’objectius ens posa en una situació de vulnerabilitat futura que difícilment podrem ja corregir (no poder cotitzar prou anys per aconseguir una pensió per exemple).
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.