QUAN EL PROBLEMA NO ETS TU

Segons l’Organització Mundial de la Salut la salut és el benestar físic, psicològic i social. Per això parlem de la perspectiva bio-psico-social quan realitzem valoracions en psicologia ja que no tenir en compte algun d’aquests aspectes ens dona una versió distorsionada de la realitat.

No tenim dificultat a l’hora d’identificar allò psicològic quan ens referim a estats mentals. La part biològica ens costa una mica més. Parlem de l’associació cos-ment com si fos un procés de meditació espiritual sense donar-li la importància que mereix al temperament en el comportament d’un menor o la influència de l’esgotament o d’una malaltia física en l’estat d’ànim.

Però quan arribem a l’àmbit social ens costa molt admetre la seva influència i el considerem el germà petit de l’equació sense ser conscients de quant determinant pot ser en ocasions el context.

De vegades truquen a consulta persones que es troben en una situació d’elevat estrès. Relaten angoixa, moments de desesperació en què trenquen a plorar sense cap motiu aparent, mals de cap constants, sensació de buit, d’irrealitat, d’estar atrapats en un lloc en el qual no volen estar però on no veuen cap possible escapatòria. Aprofundeixes i trobes bons suports socials, personalitats equilibrades, expressen objectius vitals realistes i mostren un raonament més que acceptable. Presenten una conducta proactiva i han pres decisions intel•ligents. On és el problema, doncs?

Exacte. La part social. I són coses com les següents.

Una difícil conciliació laboral i familiar. Els fills i les filles no es crien sols i si la parella no assumeix en plenitud el seu rol parental és impossible respondre a les responsabilitats professionals i familiars, sent objecte de queixes constants en un àmbit i en un altre malgrat no gaudir d’un moment de descans.

Una excessiva càrrega laboral. Peticions explícites o implícites d’allargar la jornada, rols mal delimitats, atendre moltes circumstàncies imprevistes, treballs que t’obliguen a estar disponible de manera habitual “per si et criden”, tasques de risc, etc.

Un dependent en la família. L’atenció a un dependent comporta que el cuidador o cuidadora principal abandoni els seus propis objectius per ser el vehicle de les necessitats d’un altre. A la pèrdua de llibertat s’afegeix una sobrecàrrega física i emocional diària.

Amenaces econòmiques. La por als números vermells, a perdre un poder adquisitiu bàsic, a no tenir diners per pagar la hipoteca és una por real i les seves conseqüències són visibles en la nostra societat més habitualment del que ens agradaria, fins i tot en persones que mai haurien pensat que els podria tocar a elles.

Totes les circumstàncies que s’acaben d’esmentar són estructurals. No podem canviar-les des del despatx de psicologia ja que la seva millora passa per un canvi en el sistema. No obstant això podem (i hem de) fer una cosa que és molt important: retirar de les espatlles de la persona el pes d’una responsabilitat que no li toca. Quan som conscients que la situació és injusta o desequilibrada canviem el focus de nosaltres (i amb això cuidem l’autoestima i la seguretat en nosaltres mateixos) i el posem sobre el sistema, l’empresa o qui vulgui que sigui que té la possibilitat de canviar les regles de joc.

Només a partir d’aquest moment el subjecte podrà prendre decisions adequades perquè és llavors quan tindrà clar que el problema no és ell o ella.

I hi haurà situacions que només podrà acceptar perquè no compta amb possibilitat de canvi però podrà dir “arribo fins aquí” i pararà de treballar sense sensació de culpa.

En altres ocasions valorarà la possibilitat de realitzar una queixa, una denúncia o abandonar un treball o una parella.

Quan és el sistema el que oprimeix, totes les alternatives acostumen a ser dures i complicades, però, fins i tot encara que no hi hagi una solució viable et sentiràs més fort si a l’estrès i l’ansietat de la situació no afegeixes un sentiment de culpa o fracàs. Perquè després de molt temps de passar-ho malament ara sí, saps, que el problema no ets tu.