Internet és una eina que ens permet accedir a qualsevol tipus de contingut de manera instantània i gratuïta. Un dels materials més consumits és el sexual. Aquest fàcil accés té dues implicacions importants.
-La visualització de pornografia per part de menors d’edat, fins i tot quan encara es troben en cursos de primària
- El consum fàcil i continuat de pornografia indueix la necessitat d’incrementar la intensitat de les imatges per obtenir l’excitació sexual desitjada
Vegem quines conseqüències tenen aquests dos fets.
Quan un menor accedeix a imatges de sexe explícit no té capacitat per contextualitzar les escenes que està veient per la qual cosa és previsible que assumeixi que aquestes conductes són les esperables. És a dir, poden aprendre que la sexualitat és només una mena d’exercicis vigorosos al voltant del plaer d’un home, desproveït de qualsevol altre aspecte emocional.
Perquè, deixant de banda l’edat, el problema de la pornografia no és el sexe explícit sinó l’associació de la sexualitat amb la conducta agressiva cap a la dona. Assumint a més, per a més INRI, que és un comportament que a la dona li agrada.
I amb aquesta expectativa, un noi en plena adolescència intenta relacionar-se amb una noia de la seva edat. Què podria sortir malament? En el millor dels casos frustració per ambdues parts.
Vaig ara a pel segon punt en discòrdia. El consum compulsiu. Les escenes van sabent a poc, com el drogoaddicte que cada vegada necessita més dosi per sentir-se col•locat. El consumidor compulsiu també necessita més. Més agressivitat en el que veu. Més dominància. Li agrada ja coquetejar amb la humiliació i fins i tot arriba a gaudir amb situacions que, sense dubtes, generen dolor a la dona. I un dia no n’hi haurà prou només amb veure-ho.
La mort és un concepte que es costa molt relacionar amb els nens i les nenes. Tot i així, darrere de cada traspàs hi ha nets, netes, filles i fills que, precisament per la seva curta edat, necessiten ser acompanyats en aquests moments complexos i no deixar-los a banda a casa d’una veïna o una tieta.
El dol és el procés que ens ajuda a superar la pèrdua dels nostres éssers estimats. Als nens i nenes també. Els rituals funeraris, és a dir, la vetlla, el sepeli i el funeral compleixen fonamentalment dos objectius: assimilar la pèrdua i rebre el suport de l’entorn social. Si el menor es queda en casa de la cosina “per estalviar-li el tràngol” no tindrà l’oportunitat d’acomiadar-se per última vegada, ni de interioritzar la pèrdua ni se li legitimitza en el seu dolor.
El dol s’estructura en diverses fases i en els infants també hi son presents. No és fàcil identificar les emocions complexes associades a la mort en un nen o una nena però això no significa que no les sentin. Simplement posen en marxa diferents recursos que els ajuden a conviure amb un dolor massa fort per a ells.
Trobarem sovint dos estratègies. La negació i la distracció.
En la negació el nen o nena nega, com diu el seu nom, que la mort hagi succeït. En un adult seria una actitud preocupant però no en un petit. Necessiten més temps per entendre el que ha passat i opten per no creure-s’ho fins que s’hi troben més preparats.
La distracció és la capacitat de jugar o riure amb els amics a estones, oblidant completament el seu estat de dol. Son espais temporals que els donen un període de descans del seu malestar i és fàcil, doncs, veure’ls passar del plor al riure en pocs minuts de diferència.
Què podem fer per acompanyar un nen o nena a afrontar una mort propera?
“El gran és més prudent, però es que el petit no té por a res”, “la Maria és molt sociable i la seva germana tot el contrari, no semblen dels mateixos pares”. Tothom que tingui més d’un fill o filla expressa afirmacions com aquestes.
De la mateixa manera que dos germans tenen diferències físiques (un té miopia i l’altre no) també presenten diferències comportamentals. Es diu temperament. El temperament és la tendència innata a actuar d’una manera determinada que, en la interacció amb les experiències personals i la educació rebuda, acabarà convertint-se en la personalitat adulta.
Per tant, aquestes diferències tenen una base neurològica molt forta, no hi ha una intencionalitat del menor en el seu comportament. Un nen buscador de sensacions necessita de estímuls molt intensos per a que el seu cervell li avisi d’un perill. Fins aquell moment està gaudint molt de les sensacions que li proporciona pujar a la branca més elevada de l’arbre. En canvi, un nen molt prudent no ho és per rebre una exquisida educació. Ho és perquè només de pensar en pujar al mateix arbre comença a sentir taquicàrdia (resultat de que la senyal d’alarma del cervell s’ha encès).
Un buscador de sensacions assegut durant massa estona començarà a sentir un terrible avorriment que a nivell cerebral es viu com el fumador al que li falta nicotina. Necessitarà moure’s per tornar a un equilibri intern.
El nen que no ve clar allò de pujar a l’arbre viurà amb molta ansietat qualsevol proposta que impliqui risc. I si l’obliguem a enfrontar-s’hi aconseguirem l’efecte contrari al que es pretenia. En lloc d’habituació el que trobarem és una ansietat traumàtica que li dificulti l’obertura a noves experiències.
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.