Setembre i gener són els mesos dels nous propòsits. Hi ha de tota mena. Menjar més verdures, fer més esport, deixar de fumar, aprovar totes les assignatures… Si ens fixem bé tots impliquen un canvi d’hàbits. Un any més tard moltes d’aquestes persones no han assolit el que desitjaven. Havien començat bé però, no saben ben bé perquè, no han aconseguit mantenir el canvi inicial.
I és que el canvi d’hàbits és un camí difícil i feixuc.
Podem dividir aquest camí en dos parts: l’inici del canvi i el manteniment del canvi.
Inici del canvi
Primer de tot, el canvi l’hem de viure com un trajecte d’aprenentatge on hem de descobrir aquells aspectes de nosaltres mateixos que permetran consolidar el nou propòsit. És una cursa de resistència on l’únic fracàs és la renúncia. Cada vegada que un intent no és fructuós tenim informació per fer-lo millor en la següent oportunitat.
Per començar un canvi la motivació és important. Allò que volem aconseguir té un sentit a la nostra vida, bé perquè ens aporta una satisfacció directa (aprendre a tocar un instrument) o indirecta (canviar la dieta per baixar pes i millorar la salut). Aquesta motivació ens dona l’energia necessària per fer el primer pas.
En realitat el canvi no comença en aquell moment. Ho ha fet mesos, potser anys abans, quan el desig de canvi es va anant instal•lant al nostre cap. Des d’aleshores hem valorat pros i contres, recursos, obstacles i guanys. Tots aquests pensaments han estat necessaris per a que un dia féssim el primer pas.
És habitual escoltar que si et guardes per a tu els problemes acabaran sortint en forma de malaltia, que els disgustos poden acabar en un infart o que una persona amb un càncer mor perquè no ha lluitat prou. El cert és que aquesta creença popular no ha estat mai confirmada per la ciència. Però, què hi ha de cert en la relació entre emocions i malaltia?
Les emocions i la malaltia tenen una relació indirecta a través de dos camins que no son excloents entre ells: la conducta i l’estrès.
Comencem per la conducta. La personalitat és una tendència a sentir i pensar d’una manera determinada. Tot i que influeixen altres factors aquest estil de funcionament marca molt com sentim, com hi pensem i com ens comportem. Una persona que acostuma a desanimar-se amb facilitat i que li falta confiança en sí mateixa difícilment tindrà conductes de salut que requereixen esforç i il•lusió pel èxit aconseguit. Tenim en compte que els hàbits saludables (alimentació no processada, exercici o altres pautes per a problemes més específics) suposen un esforç, aquests tipus de persones és més improbable que es cuidin. I, de fet, és força probable que realitzin conductes contraproduents com l’ús indiscriminat de analgèsics o ansiolítics, que fumin, que mengin productes hipercalòrics buscant la satisfacció immediata o que el seu oci sigui seure a veure la televisió.
És a dir, que el senyor o senyora gestioni mal les seves emocions no li incrementa les probabilitats de una malaltia com, per exemple, el càncer. Però la mala alimentació, el sedentarisme o fumar (i la incapacitat per deixar-lo), derivat del seu estat d’ànim, sí que influeixen, i no poc, en l’aparició d’una malaltia.
L’altre actor en aquesta pel•lícula és l’estrès. L’estrès és un procés fisiològic que apareix quan l’organisme (el cervell) detecta una situació de risc. El procés d’estrès el compartim amb molts animals amb un sistema nerviós avançat. Quan parlem de risc en els animals ens referim a una situació vital (menjar, que ens mengin, un incendi o altra amenaça). Però això canvia quan es tracta del esser humà. Les amenaces poden ser molt variades. No arribar per pagar la hipoteca, la sobrecàrrega en la feina, l’atenció a un familiar malalt, la (no)conciliació familiar i laboral són part de les demandes més comuns que les persones han d’afrontar en la nostra societat i que, quan es viuen com una demanda no assumible, desencadenen el procés d’estrès.
Encara que tothom relaciona el psicòleg/a amb els problemes mentals una de les àrees on la psicologia pot esdevenir més beneficiosa és en la salut física.
Les malalties afecten a les persones en molts àmbits:
-canvis d’hàbits: sovint els tractaments impliquen noves rutines que, en ocasions, han de ser mantingudes de per vida
-reestructuració familiar: quan la malaltia és greu es donen canvis en el rols familiars que afecten física, emocional i socialment als diferents membres de la família.
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.