LA CRISI DELS QUARANTA
Quan som joves no sabem què ens depararà el futur però sí que tenim unes expectatives sobre què ens agradaria aconseguir a la vida. Per a la majoria de les persones la dècada dels quaranta és el moment de fer balanç. Hem passat l’equador de la vida i ens plantegem si som on volem estar, si el nostre projecte vital és el que realment desitgem i si podem recuperar algun somni que un bon dia va quedar en un calaix.
Aquest balanç serà positiu si considerem que hem assolit les fites previstes o altres d’equivalents i començarem la nova etapa satisfets i, possiblement, prioritzant aspectes de la nostra vida més personals. És una crisi? No sempre. Però segur que hi ha un replantejament de prioritats. Ens queda la meitat de la vida, amb sort, i ara volem aprofitar-la perquè no sabem quan serà l’última vegada que puguem realitzar una activitat o un desig. Si sempre he volgut tocar el violí o hol faig ara o no tindrà molt sentit fer-ho més endavant quan les meves capacitats cognitives (l’atenció, la memòria) i físiques (vista, flexibilitat muscular) vagin disminuint.
Quan el balanç és negatiu s’uneix a la perspectiva del declivi físic la sensació de fracàs personal. No hem recorregut el camí programat i, el que és pitjor, possiblement ja no hi som a temps per aconseguir-ho. Vivim aquesta situació com una pèrdua i apareixen les emocions típiques del dol. Sentim tristesa pels somnis perduts. Sentim ràbia cap a nosaltres per no haver pres bones decisions o no haver estat a l’alçada. Aquesta ràbia pot estar dirigida cap a altres perquè els considerem responsables del nostre fracàs. Sentim por si la pèrdua d’objectius ens posa en una situació de vulnerabilitat futura que difícilment podrem ja corregir (no poder cotitzar prou anys per aconseguir una pensió per exemple).