QUÈ ÉS UNA TERÀPIA

Cada vegada hi ha més acceptació social de la psicoteràpia i va calant la idea que davant d’un problema psicològic és preferible aquesta opció que els fàrmacs. No obstant això, el desconeixement de què és el que ens podem trobar en aquest entorn dificulta que la persona decideixi donar aquest primer, i sempre complicat, pas.

La primera reticència ve de la creença que una psicoteràpia és cara i eterna. L’evidència científica ens diu que no és així. Molts trastorns són resolts en un màxim de tretze sessions i no pocs en menys, especialment els que s’ha consultat per ells poc després del seu inici.

La veritat és que triguem molt en sol·licitar atenció psicològica. Les dades ens diuen entre dos i set anys. De fet, no és infreqüent que davant la pregunta “des de quan estàs així?” la persona contesti que creu que des de sempre. I durant aquest temps el problema s’ha anat complicant i enredant amb altres circumstàncies i trastorns tant psicològics com físics i socials.

Triguem, entre altres coses, perquè abans hem intentat de tot. Fer esport (és saníssim, però, contràriament al que moltes persones asseguren, córrer no te traurà una depressió ni impedirà que la tinguis), millorar l’alimentació (el mateix que es pot dir de l’esport), demanar consell a l’herbolari (millor no dic res) i més del mateix.

L’alternativa predilecta abans d’acudir a la psicòloga sol ser anar a fer un cafè amb una amiga. Aquesta amb qui t’entens tan bé i que després d’haver xerrat amb ella et sents com a nova. I sí, és una activitat molt recomanable per a la salut mental. Però les habilitats comunicatives d’una persona no són equiparables a el coneixement científic d’una psicòloga. No és el mateix.

Pensem que anar al psicòleg és anar a parlar, i sí, es parla. Però es fan més coses. Just aquestes que marquen la diferència entre mantenir un problema i resoldre’l.

Continueu llegint «QUÈ ÉS UNA TERÀPIA»

EL DESENVOLUPAMENT DE L'AUTOESTIMA

L’autoestima és un concepte complex. Podríem definir-la com “quant ens agrada el que pensem de nosaltres mateixes”. I he dit pensem i no “el que som” perquè la idea sobre una mateixa ve matisada (o polida, apallissada, oprimida) pels valors de la societat en què vivim i sobre els quals hem estat valorades a través d’altres ulls prèviament.

L’autoestima ens acompanya des que tenim un incipient “Jo”, al voltant dels dos anys de vida, i es manté en construcció des de llavors. Ara bé, la infància i adolescència és el període més important del seu desenvolupament.

A la primera infància el nostre Jo comença a conformar-se a reflex dels comentaris i valoracions de l’entorn. Si un nen és constantment qüestionat pel seu comportament (en moltes ocasions comportaments normals i esperables en la seva edat i, per tant, poc corregibles per part de la criatura) començarà a gestar una idea de si mateix de maldestre, amb una intensa sensació de culpabilitat i una certa indefensió ja que no s’ha sentit mai amb capacitat per a reconduir la seva conducta tot i les reprimendes o els càstigs.

No obstant això, la nena que ha estat aplaudida pels seus èxits i corregida i orientada amb tranquil·litat en els seus errors començarà la marxa social amb més seguretat en si mateixa i una autoestima més forta.

Continueu llegint «EL DESENVOLUPAMENT DE L'AUTOESTIMA»

ELS EFECTES COLATERALS DE LA PANDÈMIA

Després dels primers moments de la pandèmia, a la primavera de l’any 2020, la situació que estem vivint ara sembla privilegiada. Els col•legis estan oberts, molts hem tornat a una certa normalitat a la feina i, encara que amb horaris restringits, pràcticament tots els comerços estan funcionant. Fins i tot convivim amb certa cordialitat amb les mascaretes i els hidrogels.

Som conscients que hi ha persones que estan vivint una situació especialment dramàtica. Em refereixo a qui ha perdut la feina i/o els seus ingressos, que ha patit la mort d’un familiar molt proper o qui experimenta les desconegudes conseqüències de la COVID a llarg termini. Aquests efectes són clars i evidents. No obstant això, després de reivindicar-los com les indiscutibles víctimes de la pandèmia, vull posar la mirada en les altres repercussions més subtils i poc precises de l’estat de les coses.

Les mesures sanitàries, necessàries sense cap dubte per evitar la propagació del contagi, han implicat canvis en el nostre dia a dia amb conseqüències que poden ser més importants del que sembla.

Continueu llegint «ELS EFECTES COLATERALS DE LA PANDÈMIA»