LA INFLUÈNCIA DE LES EMOCIONS EN LA MALALTIA

És habitual escoltar que si et guardes per a tu els problemes acabaran sortint en forma de malaltia, que els disgustos poden acabar en un infart o que una persona amb un càncer mor perquè no ha lluitat prou. El cert és que aquesta creença popular no ha estat mai confirmada per la ciència. Però, què hi ha de cert en la relació entre emocions i malaltia?

Les emocions i la malaltia tenen una relació indirecta a través de dos camins que no son excloents entre ells: la conducta i l’estrès.

Comencem per la conducta. La personalitat és una tendència a sentir i pensar d’una manera determinada. Tot i que influeixen altres factors aquest estil de funcionament marca molt com sentim, com hi pensem i com ens comportem. Una persona que acostuma a desanimar-se amb facilitat i que li falta confiança en sí mateixa difícilment tindrà conductes de salut que requereixen esforç i il•lusió pel èxit aconseguit. Tenim en compte que els hàbits saludables (alimentació no processada, exercici o altres pautes per a problemes més específics) suposen un esforç, aquests tipus de persones és més improbable que es cuidin. I, de fet, és força probable que realitzin conductes contraproduents com l’ús indiscriminat de analgèsics o ansiolítics, que fumin, que mengin productes hipercalòrics buscant la satisfacció immediata o que el seu oci sigui seure a veure la televisió.

És a dir, que el senyor o senyora gestioni mal les seves emocions no li incrementa les probabilitats de una malaltia com, per exemple, el càncer. Però la mala alimentació, el sedentarisme o fumar (i la incapacitat per deixar-lo), derivat del seu estat d’ànim, sí que influeixen, i no poc, en l’aparició d’una malaltia.

L’altre actor en aquesta pel•lícula és l’estrès. L’estrès és un procés fisiològic que apareix quan l’organisme (el cervell) detecta una situació de risc. El procés d’estrès el compartim amb molts animals amb un sistema nerviós avançat. Quan parlem de risc en els animals ens referim a una situació vital (menjar, que ens mengin, un incendi o altra amenaça). Però això canvia quan es tracta del esser humà. Les amenaces poden ser molt variades. No arribar per pagar la hipoteca, la sobrecàrrega en la feina, l’atenció a un familiar malalt, la (no)conciliació familiar i laboral són part de les demandes més comuns que les persones han d’afrontar en la nostra societat i que, quan es viuen com una demanda no assumible, desencadenen el procés d’estrès.

Continueu llegint «LA INFLUÈNCIA DE LES EMOCIONS EN LA MALALTIA»

EL TEMPERAMENT INFANTIL

“El gran és més prudent, però es que el petit no té por a res”, “la Maria és molt sociable i la seva germana tot el contrari, no semblen dels mateixos pares”. Tothom que tingui més d’un fill o filla expressa afirmacions com aquestes.

De la mateixa manera que dos germans tenen diferències físiques (un té miopia i l’altre no) també presenten diferències comportamentals. Es diu temperament. El temperament és la tendència innata a actuar d’una manera determinada que, en la interacció amb les experiències personals i la educació rebuda, acabarà convertint-se en la personalitat adulta.

Per tant, aquestes diferències tenen una base neurològica molt forta, no hi ha una intencionalitat del menor en el seu comportament. Un nen buscador de sensacions necessita de estímuls molt intensos per a que el seu cervell li avisi d’un perill. Fins aquell moment està gaudint molt de les sensacions que li proporciona pujar a la branca més elevada de l’arbre. En canvi, un nen molt prudent no ho és per rebre una exquisida educació. Ho és perquè només de pensar en pujar al mateix arbre comença a sentir taquicàrdia (resultat de que la senyal d’alarma del cervell s’ha encès).

Un buscador de sensacions assegut durant massa estona començarà a sentir un terrible avorriment que a nivell cerebral es viu com el fumador al que li falta nicotina. Necessitarà moure’s per tornar a un equilibri intern.

El nen que no ve clar allò de pujar a l’arbre viurà amb molta ansietat qualsevol proposta que impliqui risc. I si l’obliguem a enfrontar-s’hi aconseguirem l’efecte contrari al que es pretenia. En lloc d’habituació el que trobarem és una ansietat traumàtica que li dificulti l’obertura a noves experiències.

Continueu llegint «EL TEMPERAMENT INFANTIL»

EL TRASTORN MENTAL O LA FRÀGIL LINIA ENTRE EL SER I EL ESTAR

La Maria era una nena tímida. La seva mare sempre deia d’ella que era molt prudent i que observava molt abans d’atrevir-se a relacionar-se amb un nen o nena nou o fer les coses sola. Aquella prudència ja li agradava a la mare que era molt poruga i sempre advertia a Maria, una i altra vegada, de tots els perills existents per poc probables que fossin.

Així que Maria se sentia cada vegada més insegura davant de situacions o persones desconegudes. I hi havia tants de perills!

A mesura que Maria anava creixent també creixien les seves dificultats. La vida es complicava i ja no podia eludir “els perills”. A més els havia d’enfrontar tota sola, sense ningú que la protegís. El que més li aterrava eren les exposicions orals. Des del moment que fixaven la data era un compte enrere ple de malsons i taquicàrdies. Per sort la seva mare si la veia molt angoixada li feia un justificant en el que deia que estava malalta i això li permetia canviar el treball oral per un d’escrit.

També començava a tenir problemes amb les amigues. Elles volien sortir, fer coses noves i Maria se sentia molt incòmoda en grups grans. Per què no podien anar al cinema les tres soles com sempre? Per què necessitaven conèixer més gent? Poc a poc, Maria va anar reduint les seves sortides amb diferents excuses. No els volia dir la veritat perquè no volia que s’enfadessin.

El mon de Maria s’empetitia dia a dia. Quan va arribar a la universitat es dedicava a anar a classe i ocasionalment assistia a alguna conferència de ciència a la que el seu germà s’avenia a acompanyar-la. Havia deixat el tenis uns anys enrere. A la que va començar a competir.

I els nois. Bé, els nois era un tema que li angoixava. Ja era major d’edat i segons passava el temps la seva inexperiència li feia més vergonya. Sentia que la distància entre ells nois i ella era massa gran per ser interessant per a ningú. Així que les poques vegades que algú se li acostava Maria es posava vermella i quedava callada sense ser capaç d’acceptar cap invitació a sortir.

Maria estava trista. Ja ni tan sol se sentia segura en el seu petit mon. Només tenia ganes de plorar mentre veia a la gent divertir-se a fora, en aquell espai extern al que ella no s’atrevia a sortir.

Continueu llegint «EL TRASTORN MENTAL O LA FRÀGIL LINIA ENTRE EL SER I EL ESTAR»