LA CRISI DELS QUARANTA

Quan som joves no sabem què ens depararà el futur però sí que tenim unes expectatives sobre què ens agradaria aconseguir a la vida. Per a la majoria de les persones la dècada dels quaranta és el moment de fer balanç. Hem passat l’equador de la vida i ens plantegem si som on volem estar, si el nostre projecte vital és el que realment desitgem i si podem recuperar algun somni que un bon dia va quedar en un calaix.

Aquest balanç serà positiu si considerem que hem assolit les fites previstes o altres d’equivalents i començarem la nova etapa satisfets i, possiblement, prioritzant aspectes de la nostra vida més personals. És una crisi? No sempre. Però segur que hi ha un replantejament de prioritats. Ens queda la meitat de la vida, amb sort, i ara volem aprofitar-la perquè no sabem quan serà l’última vegada que puguem realitzar una activitat o un desig. Si sempre he volgut tocar el violí o hol faig ara o no tindrà molt sentit fer-ho més endavant quan les meves capacitats cognitives (l’atenció, la memòria) i físiques (vista, flexibilitat muscular) vagin disminuint.

Quan el balanç és negatiu s’uneix a la perspectiva del declivi físic la sensació de fracàs personal. No hem recorregut el camí programat i, el que és pitjor, possiblement ja no hi som a temps per aconseguir-ho. Vivim aquesta situació com una pèrdua i apareixen les emocions típiques del dol. Sentim tristesa pels somnis perduts. Sentim ràbia cap a nosaltres per no haver pres bones decisions o no haver estat a l’alçada. Aquesta ràbia pot estar dirigida cap a altres perquè els considerem responsables del nostre fracàs. Sentim por si la pèrdua d’objectius ens posa en una situació de vulnerabilitat futura que difícilment podrem ja corregir (no poder cotitzar prou anys per aconseguir una pensió per exemple).

Continueu llegint «LA CRISI DELS QUARANTA»

EL DOL INFANTIL

La mort és un concepte que es costa molt relacionar amb els nens i les nenes. Tot i així, darrere de cada traspàs hi ha nets, netes, filles i fills que, precisament per la seva curta edat, necessiten ser acompanyats en aquests moments complexos i no deixar-los a banda a casa d’una veïna o una tieta.

El dol és el procés que ens ajuda a superar la pèrdua dels nostres éssers estimats. Als nens i nenes també. Els rituals funeraris, és a dir, la vetlla, el sepeli i el funeral compleixen fonamentalment dos objectius: assimilar la pèrdua i rebre el suport de l’entorn social. Si el menor es queda en casa de la cosina “per estalviar-li el tràngol” no tindrà l’oportunitat d’acomiadar-se per última vegada, ni de interioritzar la pèrdua ni se li legitimitza en el seu dolor.

El dol s’estructura en diverses fases i en els infants també hi son presents. No és fàcil identificar les emocions complexes associades a la mort en un nen o una nena però això no significa que no les sentin. Simplement posen en marxa diferents recursos que els ajuden a conviure amb un dolor massa fort per a ells.

Trobarem sovint dos estratègies. La negació i la distracció.

En la negació el nen o nena nega, com diu el seu nom, que la mort hagi succeït. En un adult seria una actitud preocupant però no en un petit. Necessiten més temps per entendre el que ha passat i opten per no creure-s’ho fins que s’hi troben més preparats.

La distracció és la capacitat de jugar o riure amb els amics a estones, oblidant completament el seu estat de dol. Son espais temporals que els donen un període de descans del seu malestar i és fàcil, doncs, veure’ls passar del plor al riure en pocs minuts de diferència.

Què podem fer per acompanyar un nen o nena a afrontar una mort propera?

Continueu llegint «EL DOL INFANTIL»