EL DOL INFANTIL

La mort és un concepte que es costa molt relacionar amb els nens i les nenes. Tot i així, darrere de cada traspàs hi ha nets, netes, filles i fills que, precisament per la seva curta edat, necessiten ser acompanyats en aquests moments complexos i no deixar-los a banda a casa d’una veïna o una tieta.

El dol és el procés que ens ajuda a superar la pèrdua dels nostres éssers estimats. Als nens i nenes també. Els rituals funeraris, és a dir, la vetlla, el sepeli i el funeral compleixen fonamentalment dos objectius: assimilar la pèrdua i rebre el suport de l’entorn social. Si el menor es queda en casa de la cosina “per estalviar-li el tràngol” no tindrà l’oportunitat d’acomiadar-se per última vegada, ni de interioritzar la pèrdua ni se li legitimitza en el seu dolor.

El dol s’estructura en diverses fases i en els infants també hi son presents. No és fàcil identificar les emocions complexes associades a la mort en un nen o una nena però això no significa que no les sentin. Simplement posen en marxa diferents recursos que els ajuden a conviure amb un dolor massa fort per a ells.

Trobarem sovint dos estratègies. La negació i la distracció.

En la negació el nen o nena nega, com diu el seu nom, que la mort hagi succeït. En un adult seria una actitud preocupant però no en un petit. Necessiten més temps per entendre el que ha passat i opten per no creure-s’ho fins que s’hi troben més preparats.

La distracció és la capacitat de jugar o riure amb els amics a estones, oblidant completament el seu estat de dol. Son espais temporals que els donen un període de descans del seu malestar i és fàcil, doncs, veure’ls passar del plor al riure en pocs minuts de diferència.

Què podem fer per acompanyar un nen o nena a afrontar una mort propera?

Continueu llegint «EL DOL INFANTIL»

EL TEMPERAMENT INFANTIL

“El gran és més prudent, però es que el petit no té por a res”, “la Maria és molt sociable i la seva germana tot el contrari, no semblen dels mateixos pares”. Tothom que tingui més d’un fill o filla expressa afirmacions com aquestes.

De la mateixa manera que dos germans tenen diferències físiques (un té miopia i l’altre no) també presenten diferències comportamentals. Es diu temperament. El temperament és la tendència innata a actuar d’una manera determinada que, en la interacció amb les experiències personals i la educació rebuda, acabarà convertint-se en la personalitat adulta.

Per tant, aquestes diferències tenen una base neurològica molt forta, no hi ha una intencionalitat del menor en el seu comportament. Un nen buscador de sensacions necessita de estímuls molt intensos per a que el seu cervell li avisi d’un perill. Fins aquell moment està gaudint molt de les sensacions que li proporciona pujar a la branca més elevada de l’arbre. En canvi, un nen molt prudent no ho és per rebre una exquisida educació. Ho és perquè només de pensar en pujar al mateix arbre comença a sentir taquicàrdia (resultat de que la senyal d’alarma del cervell s’ha encès).

Un buscador de sensacions assegut durant massa estona començarà a sentir un terrible avorriment que a nivell cerebral es viu com el fumador al que li falta nicotina. Necessitarà moure’s per tornar a un equilibri intern.

El nen que no ve clar allò de pujar a l’arbre viurà amb molta ansietat qualsevol proposta que impliqui risc. I si l’obliguem a enfrontar-s’hi aconseguirem l’efecte contrari al que es pretenia. En lloc d’habituació el que trobarem és una ansietat traumàtica que li dificulti l’obertura a noves experiències.

Continueu llegint «EL TEMPERAMENT INFANTIL»

EL BULLYING NO ÉS COSA DE NENS

Que quelcom s’hagi fet de sempre no significa que estigui ben fet. Que els nens hagin aprofitat al llarg del temps una superioritat física i madurativa per fer mal al més dèbil del grup no vol dir que sigui “natural”.

Moltes vegades es focalitza la responsabilitat en la víctima. “Si t’enfrontessis a ell no et tornaria a passar” “Torna-t’hi i ja veuràs com la propera s’ho pensa”. El problema és que el nen o nena que és víctima no ho és per casualitat. Ho és perquè té un temperament que li dificulta els comportaments agressius.

És com si a un nen diabètic li diem “pensa-hi fort i fes que el teu pàncrees faci insulina”. Oi que no? Doncs un cervell que té un sistema que maximitza l’ansietat quan se sent assetjat no facilita que es respongui amb fermesa a una conducta agressiva. Simplement aquests nens i nenes no poden fer una altra cosa que la que fan. Protegir-se fins que passi la tempesta.

L’assetjament escolar es basa en la desigualtat i la víctima no té la capacitat de capgirar la situació. Quan es detecta un cas s’ha d’actuar, adults i menors. Sense minimitzar-lo. Perquè és més fàcil resoldre el problema quan acaba de començar que quan està instaurat. I perquè si l’agressor guanya perdem tots.

Continueu llegint «EL BULLYING NO ÉS COSA DE NENS»