LA RUMIACIÓ PER A LES VAQUES

Quantes vegades t’ha passat que has començat a donar-li voltes, i més voltes, a una idea negativa al cap sense arribar enlloc? L’única cosa que has aconseguit és acabar més trist o preocupada o desconfiant de les intencions de les persones que t’envolten. A això, en psicologia, en diem rumiar. Pensar sobre una idea de manera desorganitzada, generant amb això més pensaments negatius.

Sabem que els pensaments i les emocions estan connectats. Que quan pensem en un fet (encara que sigui imaginari) que et genera tristesa, evoca tristesa dins del teu cervell. I quan dic evoca em refereixo al fet que en el teu cervell es posen en marxa tots els canvis neuroquímics associats a la tristesa, especialment la reducció dels nivells de serotonina.

Si és un pensament ocasional l’efecte és a penes perceptible perquè els canvis químics són lents (res a veure amb el tret d’ansietat davant d’un succés imprevist, regulada pel sistema nerviós que en segons ens treu el cor per la boca). Però si acostumem a donar-li voltes a les coses, és a dir, a rumiar els pensaments, estem aconseguint dos efectes negatius:

1) una alteració prou efectiva dels nostres neurotransmissors que pot convertir-se en l’avantsala d’una bonica depressió o trastorn d’ansietat

2) tot el que pensem es fa més accessible per a ser recordat de nou, així que, si pensem molt en els nostres problemes a la feina és més fàcil que quan no parem atenció a alguna cosa concreta la nostra ment recuperi les nostres dificultats laborals.

La ruminació és una de les estratègies del cervell per gestionar l’emoció. El cert és que és una estratègia negativa, no ens ajuda en res però quan forma part de la nostra manera d’afrontar la vida resulta complicat no caure-hi.

Continueu llegint «LA RUMIACIÓ PER A LES VAQUES»

L'AGRESSIVITAT ENCOBERTA

Ocasionalment arriben a la consulta pacients que se senten sobrepassats en la relació amb una persona significativa en la seva vida. De vegades és el marit, en altres és el cap o una companya de treball. Se senten envaïts, atacats, qüestionats i vulnerables. No obstant això expliquen avergonyits que en realitat l’altra persona no té males maneres, no és violenta ni agressiva. Simplement s’ha apropiat del seu espai i no saben com recuperar-lo. Molts d’aquests i aquestes pacients tenen bones habilitats de comunicació i manifesten que mai havien viscut una situació semblant amb altres persones.

Refereixen símptomes d’ansietat i depressió i en els casos més greus presenten indefensió apresa (la sensació de que no poden fer res per canviar l’estat de les coses). Tots coincideixen en un aspecte. Es culpen a si mateixos de no saber gestionar aquesta situació. El seu sofriment, per tant, és doble i la seva autoestima s’arrossega per terra. No entenen per què no són capaços de respondre a aquesta situació si, en realitat, l’altra persona “no els està fent res”.

Quan diuen que no els està fent res el que volen dir és que en cap moment els ha amenaçat amb atacar-los, sense entendre que la conducta d’aquestes persones és ja una agressió. I no ho entenen així perquè, com en tot, les paraules són importants i en lloc de dir d’algú que és agressiu diem que “té caràcter”. I, en la nostra societat, tenir caràcter és una qualitat positiva.

Continueu llegint «L'AGRESSIVITAT ENCOBERTA»