L'ESTRES POSTRAUMÀTIC: UNA VIVÈNCIA MÉS COMÚ DEL QUE PENSEM
L’estrès posttraumàtic és un estat d’ansietat que apareix després de viure una experiència on la persona ha estat o s’ha sentit en perill (o algú del seu entorn). És un mecanisme de protecció que el cervell posa en marxa per allunyar-te de possibles fonts de risc. Si hem estat atracats el nostre cervell reaccionarà amb ansietat intensa quan tornem a passar pel carrer on va passar. És com si ens digués: “No hi passis. És perillós” i la seva manera de fer-ho és generant una intensa reacció d’ansietat que pot arribar a l’atac de pànic per evitar una conducta que torni a exposar-nos al risc.
Si anem a les definicions acadèmiques, el DSM-V ens diu que per poder diagnosticar un Trastorn d’Estrès Posttraumàtic (TEPT) la persona, o algú proper, ha hagut d’experimentar o observar una situació en què la vida ha corregut perill. Tot i això, en el dia a dia dels professionals de la psicologia identifiquem reaccions que compleixen la clínica d’un TEPT sense que la seva experiència traumàtica hagi implicat un perill vital. Per exemple, és habitual observar-ho en assetjaments laborals de llarga durada, en violència de gènere psicològica, en esdeveniments que atempten contra les nostres bases primàries com una infidelitat matrimonial o una traïció d’un soci en qui teníem la màxima confiança.
Encara que associem el trauma a l’exposició a successos violents com un accident o una agressió, el nostre cervell també identifica com a trauma altres episodis aparentment menys intensos com l’aïllament social (a l’escola o a la feina), enfrontar-se a procediments terapèutics dolorosos (sobretot en menors) o les intimidacions (encara que no siguin contra la vida) entre d’altres. A la pràctica no hi ha fets que puguin ser classificables o no com a trauma. És la interpretació que fa l’individu del grau d’amenaça.
El que tenen en comú totes aquestes situacions són la manca de control sobre aquestes. No podem evitar que ens torni a passar. Però la idea de sentir-nos tan vulnerables i exposats és tan terrible que ens cal creure que podem controlar una nova agressió. Aquest suposat control l’exercim a força d’evitar múltiples situacions renunciant amb això a parts essencials de la nostra vida, com les relacions socials, millores a la feina o activitats d’oci. Paradoxalment, evitar aquestes “situacions de risc” no redueix l’ansietat, que continua sent la mateixa, però que ha substituït totes les emocions positives que sentíem quan fèiem allò que era important per a nosaltres com acceptar un repte laboral o anar de festa amb els amics.
D’altra banda, no és estrany que el TEPT es manifesti amb una considerable suspicàcia cap al món. La persona malmesa ja no se’n refia ni de la seva ombra perquè, de manera imprevista, sense una raó, el món l’ha agredit sense que pogués fer res per evitar-ho. I ha après que pot tornar a passar i que s’ha de mostrar vigilant per anticipar-se a un cop nou.
La persona comença a sentir ansietat per qualsevol cosa. Fins i tot sense que hi hagi cap motiu. Li costa dormir i quan desperta no pot agafar més el son. Li assalten taquicàrdies sobtades, marejos. Poden sentir mals de cap o d’estómac i les contractures li destrossen l’esquena i el coll. I, poc temps després, sobretot, se sent trist. La seva vida és tan petita (recordem que ha deixat de fer moltes coses) que ja no té sentit viure-la.
Així i tot, el pitjor és l’anticipació a una situació relacionada amb el succés que va iniciar l’ansietat. Un WhatsApp de l’exmarit, un correu electrònic de l’empresa, acudir a un esdeveniment judicial… Totes aquestes conjuntures es viuen com una amenaça i poden portar la persona a un atac de pànic fàcilment.
Què fer?
Després de patir un esdeveniment traumàtic, l’objectiu és recuperar la nostra normalitat. Fins i tot encara que la nostra vida aparentment sigui la mateixa que abans de l’incident, això pot costar molt. Tot i que al nostre voltant res hagi canviat sentim que la vida ja no és igual. Recuperar la rutina i assumir les nostres obligacions diàries ens permet centrar-nos en aspectes quotidians que ens ofereixen un sentit de realitat tangible.
És normal que sentim que no rendim al cent per cent. És normal tenir moments en què se’ns posi un nus a la gola, despertar-nos abans d’hora i tenir somnis agitats, sentir-nos aliens a la nostra realitat, experimentar tristesa o ràbia. És normal que la nostra atenció insisteixi a recuperar aquestes memòries tan doloroses una vegada i una altra, per més que ens agradaria deixar de pensar-hi. Malgrat tot, és important aixecar-nos cada dia amb l’objectiu de viure la nostra vida, de respondre als nostres compromisos i deures i buscar espais per descansar i gaudir. Encara que sigui l’última cosa que ens vingui de gust.
No ens enganyem. És un propòsit complicat d’aconseguir. L’ansietat traumàtica és difícil de gestionar i pot envair completament la nostra vida inhabilitant-nos pel correcte funcionament diari. Per això, és important sol·licitar ajuda si ens sentim incapaços d’assolir al llarg del dia uns propòsits mínims amb un nivell d’ansietat tolerable.
Resumint.
Si l’impacte ha estat moderat el recomanable és tornar com més aviat millor a les nostres rutines habituals, cosa que pot implicar setmanes o mesos. El risc més gran és el desenvolupament de conductes invalidants, com deixar de freqüentar determinats llocs o persones, reduir activitats plaents o passar molta part del dia donant voltes al fet que ens va fer mal.
Però si l’ansietat és massa intensa per permetre’ns afrontar les demandes corrents i senzilles, la intervenció psicològica és imprescindible per intervenir sobre un TEPT o evitar-ne l’aparició. I com més aviat millor.