NO NECESSITEM HEROIS
Durant els moments més durs de la pandèmia determinats professionals, especialment els sanitaris, van ser qualificats com a herois i heroïnes, per haver d’enfrontar no només el risc de contagi sinó a treballar en condicions molt estressants.
Malgrat que la intenció era l’elogi i l’admiració aquest tipus de valoracions es converteixen en una pesada càrrega per a la persona ja que el concepte heroïcitat porta aparellades unes expectatives com el servei als altres, posar els altres per davant d’un mateix, afrontar obstacles i adversitats amb coratge i valentia i, sobretot, no queixar-se mai de la tasca assignada perquè “la salvació del món” depèn d’això.
Hi haurà professionals que inconscientment s’identifiquin amb el títol i intentin no defraudar a ningú. Com no acceptar aquesta mostra d’afecte? Però no són heroïnes ni herois. Es cansen, es desborden emocionalment, pateixen quan les seves condicions laborals empitjoren i, de vegades, poden culpabilitzar del seu malestar a un client o pacient quan es veuen sobrepassats pel estrès laboral. Perquè són humans i actuen com a tals.
I llavors, quan aparegui el comportament “humà”, que ho farà relativament aviat perquè el cos no està pensat per afrontar un estat d’emergència molt de temps, es convertiran en malvats a ulls dels qui van aplaudir a causa de dos fal•làcies de pensament. D’una banda l’efecte de “mala mare” i per un altre el pensament dicotòmic.
L’efecte “mala mare” és jutjar de forma excessivament negativa el comportament d’algú a qui s’idealitza com, per exemple, una mare. S’assumeix d’una mare un amor incondicional que el porta a un altruisme desmesurat i quan no actua d’aquesta forma rep crítiques més dures que el pare o qualsevol altre membre de la família davant un mateix comportament.
D’altra banda el pensament dicotòmic implica considerar que si una persona no respon a un prototip és perquè s’identifica amb el contrari. Si no vas ser valent ets un covard, si no et mostres generós ets un garrepa, si no ets un heroi ets un malvat.
Darrere els aplaudiments hi havia un missatge implícit, “només si et comportes així rebràs el meu suport”. I quan les circumstàncies van canviar i la percepció de risc es va reduir el suport a aquests col•lectius va desaparèixer com si realitzar la seva tasca habitual no fos digne d’estima.
Cap professional durant aquests moments tan durs va ser ni heroi ni heroïna. Van ser treballadors assumint una excessiva càrrega laboral en condicions inadequades. I parlar d’ells i elles com a herois i heroïnes ens va desviar d’aquest fet que és el que realment importa. Perquè en lloc desitjar herois hauríem d’haver demanat que s’incrementés la plantilla, que tinguessin bons equips, que es respectessin els seus torns de descans, que tinguessin assistència social (com van cobrir les seves necessitats familiars?) i psicològica. Un heroi avui és un treballador amb una elevada probabilitat de baixa laboral en unes setmanes.
Per això, quan algú realitza una acció laboral titànica, sense treure-li mèrits per això, ens hauria de fer pensar si no hi ha una altra manera d’aconseguir el mateix resultat sense posar en perill el benestar físic o mental de ningú o, en el cas de professions que necessàriament comporten risc, reduir-lo al mínim possible.
Segons els avisos de tècnics en epidemiologia vindrà una segona onada. No sabem si de més gravetat o menys virulenta. Però el que sí sabem és que no necessitem heroïcitats, sinó treballadors i treballadores que puguin fer la seva tasca amb els mitjans necessaris i en condicions òptimes.