EL SENTIT DE LA VIDA
Després d’uns primers dies de desconcert per les imprevistes conseqüències del coronavirus s’ha donat pas a un altre tipus d’emocions com l’avorriment, l’ansietat o la tristesa. Quan algú expressa el seu malestar moltes persones responen que mentre els nostres avantpassats van lluitar en guerres a nosaltres només se’ns demana quedar-nos a casa i que no tenim dret a queixar-nos. Però aquesta comparació és tramposa. Quan ens passa alguna cosa no ho comparem amb la pitjor de les circumstàncies possibles. Qui rep un diagnòstic de càncer no pensa que hauria estat pitjor un ELA. Valorem el que ens passa en funció de les expectatives que teníem sobre la nostra vida. I quedar-nos a casa té moltes implicacions en aquestes expectatives. Esportistes que no poden entrenar, autònoms amb projectes que han de ajornar-se, malalts que es beneficiaven de caminar i que es van sentint cada dia pitjor físicament, adolescents que es quedaran sense un viatge de fi de curs per al qual han estat fent entrepans des de setembre…
Encara que altres persones i altres països tinguin problemes molt més greus que els nostres tenim dret a sentir-nos malament pel “sol” fet d’haver de quedar-nos a casa.
Dit això, és un exercici sa aprendre a fer una justa mesura de les coses ja que això ens permetrà una millor adaptació a les noves circumstàncies i trobar-hi el nostre sentit de la vida.