DOL. DEIXAR MARXAR
El dol és un camí en el que hem d’aprendre, pas a pas, a reorganitzar la nostra vida sense la persona que hem perdut. Cadascú camina a diferent ritme perquè el camí no és igual per a tothom. La velocitat no importa. Però és fonamental avançar.
El repte més difícil és acostumar-nos a l’absència de l’ésser estimat. Per això després de la pèrdua sentim necessitat de tocar les seves coses, entrar a la seva habitació o olorar la seva roba. És com si poguéssim mantenir un trosset al nostre costat, com si evitéssim que marxi del tot.
Però el dol precisament implica deixar marxar. Eliminar qualsevol element que pugui fer-nos pensar que aquesta persona encara està entre nosaltres. Els armaris amb la seva roba han de ser buidats; la cadira del menjador ha de ser utilitzada per altres persones; la seva habitació ha de tenir un nou ús.
La “neteja” d’objectes personals durant el dol són moments especialment durs. És l’evidència de que, efectivament, aquesta persona ja no hi és. I, paradoxalment, aquesta constatació, “Ja no està”, és la que ens permet avançar després de la pèrdua.
Cada calaix ple de la seva roba, cada lloc de la casa reservat per a qui se’n va anar, cada habitació sense ús és una imatge que refresca el dolor cada dia i manté el record impedint que superem el dol. Quan mantenim aquests objectes més temps de l’adequat (o costums, com posar un plat a taula o preservar intocable un espai de la casa) alimentem la nostra aflicció i obliguem a que la nostra vida giri al voltant de qui ja no hi és. Just l’objectiu contrari a un dol sa.
I arribarà un dia que, sense pretendre-ho, aconseguiràs divertir-te, oblidar-te durant un dia sencer que ja no hi és, o comprar-te un vestit molt bonic i començaràs a sentir lleugers moments de felicitat. I aquests petits passos, normals i desitjables en un procés de dol, es convertiran en culpa quan vegis l’armari, la seva cadira o l’escriptori amb totes les seves coses.