EL TRASTORN MENTAL O LA FRÀGIL LINIA ENTRE EL SER I EL ESTAR
La Maria era una nena tímida. La seva mare sempre deia d’ella que era molt prudent i que observava molt abans d’atrevir-se a relacionar-se amb un nen o nena nou o fer les coses sola. Aquella prudència ja li agradava a la mare que era molt poruga i sempre advertia a Maria, una i altra vegada, de tots els perills existents per poc probables que fossin.
Així que Maria se sentia cada vegada més insegura davant de situacions o persones desconegudes. I hi havia tants de perills!
A mesura que Maria anava creixent també creixien les seves dificultats. La vida es complicava i ja no podia eludir “els perills”. A més els havia d’enfrontar tota sola, sense ningú que la protegís. El que més li aterrava eren les exposicions orals. Des del moment que fixaven la data era un compte enrere ple de malsons i taquicàrdies. Per sort la seva mare si la veia molt angoixada li feia un justificant en el que deia que estava malalta i això li permetia canviar el treball oral per un d’escrit.
També començava a tenir problemes amb les amigues. Elles volien sortir, fer coses noves i Maria se sentia molt incòmoda en grups grans. Per què no podien anar al cinema les tres soles com sempre? Per què necessitaven conèixer més gent? Poc a poc, Maria va anar reduint les seves sortides amb diferents excuses. No els volia dir la veritat perquè no volia que s’enfadessin.
El mon de Maria s’empetitia dia a dia. Quan va arribar a la universitat es dedicava a anar a classe i ocasionalment assistia a alguna conferència de ciència a la que el seu germà s’avenia a acompanyar-la. Havia deixat el tenis uns anys enrere. A la que va començar a competir.
I els nois. Bé, els nois era un tema que li angoixava. Ja era major d’edat i segons passava el temps la seva inexperiència li feia més vergonya. Sentia que la distància entre ells nois i ella era massa gran per ser interessant per a ningú. Així que les poques vegades que algú se li acostava Maria es posava vermella i quedava callada sense ser capaç d’acceptar cap invitació a sortir.
Maria estava trista. Ja ni tan sol se sentia segura en el seu petit mon. Només tenia ganes de plorar mentre veia a la gent divertir-se a fora, en aquell espai extern al que ella no s’atrevia a sortir.
El trastorn mental és un procés en el què la persona desenvolupa conductes i pensaments que aconsegueixen una millora momentània en les seves emocions però que, al mateix temps, perpetua i incrementa el malestar i els problemes associats a llarg termini.
Posem el cas de Maria.
De nena les situacions noves li produïen inseguretat. No malestar ni ansietat. Inseguretat. Una emoció que un nen o nena amb un bon suport pot afrontar perfectament. Però la mare li anticipava un perill i reforçava que la nena no s’atrevís a explorar aquest nou espai. Quan la nena rebia el missatge de que era millor no explorar això que li feia sentir insegura sentia un gran alleujament i aprenia que evitar allò desconegut era una bona estratègia.
Quan la mare de Maria ja no té al seu abast “protegir” la seva filla, Maria es troba amb dos greus problemes. No té eines per afrontar situacions novedoses i aquesta mancança d’aprenentatge li fa identificar la sensació normal d’incertesa amb por i ansietat. Una ansietat cada vegada més intensa i més freqüent que ja apareix, fins i tot, davant del més petit imprevist.
L’ansietat, aleshores, ocupa una part important de la vida de Maria i, sobre tot, dels seus pensaments. Els pensaments de Maria han canviat. Son inflexibles, per molt que la evidència mostri una realitat diferent Maria no és capaç de modificar-los. I, sobre tot, son intrusius. Sempre hi son. Repetint consignes que li obliguen a estar preocupada i en alerta. Pensaments incontrolables.
I ja ho tenim. Pensaments que incrementen l’ansietat i una ansietat que dona força als pensaments. I com a resultat una disminució o inexistència d’activitats i relacions plaents. El trastorn està servit.
És el moment en què ens preguntem si el trastorn no és part de la personalitat (el ser) . La resposta és no. La personalitat influeix en el comportament i manera de pensar (el estar) i el trastorn és,simplificant, la conseqüència de la interacció entre ambdós. L’objectiu de la teràpia psicològica és canviar allò que és modificable (la conducta i el pensament) per aconseguir un resultat diferent, és a dir, que ja no hi hagi trastorn.