Encara que en ocasions els fem servir com a termes equivalents, la protecció i la cura són coses ben diferents.
La protecció és l’acte de salvaguardar algú d’un perill, ocasionalment, a costa d’exposar-se a un cert risc el propi protector. No és un acte bidireccional. No tots podem protegir a altres perquè no disposem de prou força o recursos o riquesa. Aquesta circumstància fa que, quan algú ens protegeix, ens sentim en deute. El protector, de manera implícita, se situa en un o diversos esglaons per sobre de nosaltres.
Curiosament no passa el mateix amb la cura. És més, tenir cura sol ser una pràctica invisible i, fins i tot, desprestigiada. No només moltes persones no agraeixen la cura rebuda, per exemple, per una infermera, sinó que, de tornada, mostren un tracte despectiu com si el fet que algú els cuidi els instal•li en una mena de pedestal. Vaja, que a sobre que cuides a algú, sembla que t’estan fent un favor a tu.
És innegable, donem més importància a la protecció que a la cura. Ara bé, quantes vegades vas necessitar que et protegissin ahir? Segurament cap. Però possiblement vas viure moltes situacions en què algú es va preocupar per tu. Et va preparar un esmorzar. Et va trucar per saber si estaves més contenta. Va recollir els teus fills o filles de l’escola perquè poguessis sortir tranquil•la de la feina. O et va dedicar el temps necessari perquè entenguessis els resultats de l’analítica. Totes aquestes persones et van cuidar. I si ningú ho va fer aposto el que vulguis que, en algun moment, ho vas trobar a faltar.
Internet és una eina que ens permet accedir a qualsevol tipus de contingut de manera instantània i gratuïta. Un dels materials més consumits és el sexual. Aquest fàcil accés té dues implicacions importants.
-La visualització de pornografia per part de menors d’edat, fins i tot quan encara es troben en cursos de primària
- El consum fàcil i continuat de pornografia indueix la necessitat d’incrementar la intensitat de les imatges per obtenir l’excitació sexual desitjada
Vegem quines conseqüències tenen aquests dos fets.
Quan un menor accedeix a imatges de sexe explícit no té capacitat per contextualitzar les escenes que està veient per la qual cosa és previsible que assumeixi que aquestes conductes són les esperables. És a dir, poden aprendre que la sexualitat és només una mena d’exercicis vigorosos al voltant del plaer d’un home, desproveït de qualsevol altre aspecte emocional.
Perquè, deixant de banda l’edat, el problema de la pornografia no és el sexe explícit sinó l’associació de la sexualitat amb la conducta agressiva cap a la dona. Assumint a més, per a més INRI, que és un comportament que a la dona li agrada.
I amb aquesta expectativa, un noi en plena adolescència intenta relacionar-se amb una noia de la seva edat. Què podria sortir malament? En el millor dels casos frustració per ambdues parts.
Vaig ara a pel segon punt en discòrdia. El consum compulsiu. Les escenes van sabent a poc, com el drogoaddicte que cada vegada necessita més dosi per sentir-se col•locat. El consumidor compulsiu també necessita més. Més agressivitat en el que veu. Més dominància. Li agrada ja coquetejar amb la humiliació i fins i tot arriba a gaudir amb situacions que, sense dubtes, generen dolor a la dona. I un dia no n’hi haurà prou només amb veure-ho.
El dol és un camí en el que hem d’aprendre, pas a pas, a reorganitzar la nostra vida sense la persona que hem perdut. Cadascú camina a diferent ritme perquè el camí no és igual per a tothom. La velocitat no importa. Però és fonamental avançar.
El repte més difícil és acostumar-nos a l’absència de l’ésser estimat. Per això després de la pèrdua sentim necessitat de tocar les seves coses, entrar a la seva habitació o olorar la seva roba. És com si poguéssim mantenir un trosset al nostre costat, com si evitéssim que marxi del tot.
Però el dol precisament implica deixar marxar. Eliminar qualsevol element que pugui fer-nos pensar que aquesta persona encara està entre nosaltres. Els armaris amb la seva roba han de ser buidats; la cadira del menjador ha de ser utilitzada per altres persones; la seva habitació ha de tenir un nou ús.
La “neteja” d’objectes personals durant el dol són moments especialment durs. És l’evidència de que, efectivament, aquesta persona ja no hi és. I, paradoxalment, aquesta constatació, “Ja no està”, és la que ens permet avançar després de la pèrdua.
Cada calaix ple de la seva roba, cada lloc de la casa reservat per a qui se’n va anar, cada habitació sense ús és una imatge que refresca el dolor cada dia i manté el record impedint que superem el dol. Quan mantenim aquests objectes més temps de l’adequat (o costums, com posar un plat a taula o preservar intocable un espai de la casa) alimentem la nostra aflicció i obliguem a que la nostra vida giri al voltant de qui ja no hi és. Just l’objectiu contrari a un dol sa.
I arribarà un dia que, sense pretendre-ho, aconseguiràs divertir-te, oblidar-te durant un dia sencer que ja no hi és, o comprar-te un vestit molt bonic i començaràs a sentir lleugers moments de felicitat. I aquests petits passos, normals i desitjables en un procés de dol, es convertiran en culpa quan vegis l’armari, la seva cadira o l’escriptori amb totes les seves coses.
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.