Després dels primers moments de la pandèmia, a la primavera de l’any 2020, la situació que estem vivint ara sembla privilegiada. Els col•legis estan oberts, molts hem tornat a una certa normalitat a la feina i, encara que amb horaris restringits, pràcticament tots els comerços estan funcionant. Fins i tot convivim amb certa cordialitat amb les mascaretes i els hidrogels.
Som conscients que hi ha persones que estan vivint una situació especialment dramàtica. Em refereixo a qui ha perdut la feina i/o els seus ingressos, que ha patit la mort d’un familiar molt proper o qui experimenta les desconegudes conseqüències de la COVID a llarg termini. Aquests efectes són clars i evidents. No obstant això, després de reivindicar-los com les indiscutibles víctimes de la pandèmia, vull posar la mirada en les altres repercussions més subtils i poc precises de l’estat de les coses.
Les mesures sanitàries, necessàries sense cap dubte per evitar la propagació del contagi, han implicat canvis en el nostre dia a dia amb conseqüències que poden ser més importants del que sembla.
Quantes vegades t’ha passat que has començat a donar-li voltes, i més voltes, a una idea negativa al cap sense arribar enlloc? L’única cosa que has aconseguit és acabar més trist o preocupada o desconfiant de les intencions de les persones que t’envolten. A això, en psicologia, en diem rumiar. Pensar sobre una idea de manera desorganitzada, generant amb això més pensaments negatius.
Sabem que els pensaments i les emocions estan connectats. Que quan pensem en un fet (encara que sigui imaginari) que et genera tristesa, evoca tristesa dins del teu cervell. I quan dic evoca em refereixo al fet que en el teu cervell es posen en marxa tots els canvis neuroquímics associats a la tristesa, especialment la reducció dels nivells de serotonina.
Si és un pensament ocasional l’efecte és a penes perceptible perquè els canvis químics són lents (res a veure amb el tret d’ansietat davant d’un succés imprevist, regulada pel sistema nerviós que en segons ens treu el cor per la boca). Però si acostumem a donar-li voltes a les coses, és a dir, a rumiar els pensaments, estem aconseguint dos efectes negatius:
1) una alteració prou efectiva dels nostres neurotransmissors que pot convertir-se en l’avantsala d’una bonica depressió o trastorn d’ansietat
2) tot el que pensem es fa més accessible per a ser recordat de nou, així que, si pensem molt en els nostres problemes a la feina és més fàcil que quan no parem atenció a alguna cosa concreta la nostra ment recuperi les nostres dificultats laborals.
La ruminació és una de les estratègies del cervell per gestionar l’emoció. El cert és que és una estratègia negativa, no ens ajuda en res però quan forma part de la nostra manera d’afrontar la vida resulta complicat no caure-hi.
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.