QUÈ ÉS UNA TERÀPIA
Cada vegada hi ha més acceptació social de la psicoteràpia i va calant la idea que davant d’un problema psicològic és preferible aquesta opció que els fàrmacs. No obstant això, el desconeixement de què és el que ens podem trobar en aquest entorn dificulta que la persona decideixi donar aquest primer, i sempre complicat, pas.
La primera reticència ve de la creença que una psicoteràpia és cara i eterna. L’evidència científica ens diu que no és així. Molts trastorns són resolts en un màxim de tretze sessions i no pocs en menys, especialment els que s’ha consultat per ells poc després del seu inici.
La veritat és que triguem molt en sol·licitar atenció psicològica. Les dades ens diuen entre dos i set anys. De fet, no és infreqüent que davant la pregunta “des de quan estàs així?” la persona contesti que creu que des de sempre. I durant aquest temps el problema s’ha anat complicant i enredant amb altres circumstàncies i trastorns tant psicològics com físics i socials.
Triguem, entre altres coses, perquè abans hem intentat de tot. Fer esport (és saníssim, però, contràriament al que moltes persones asseguren, córrer no te traurà una depressió ni impedirà que la tinguis), millorar l’alimentació (el mateix que es pot dir de l’esport), demanar consell a l’herbolari (millor no dic res) i més del mateix.
L’alternativa predilecta abans d’acudir a la psicòloga sol ser anar a fer un cafè amb una amiga. Aquesta amb qui t’entens tan bé i que després d’haver xerrat amb ella et sents com a nova. I sí, és una activitat molt recomanable per a la salut mental. Però les habilitats comunicatives d’una persona no són equiparables a el coneixement científic d’una psicòloga. No és el mateix.
Pensem que anar al psicòleg és anar a parlar, i sí, es parla. Però es fan més coses. Just aquestes que marquen la diferència entre mantenir un problema i resoldre’l.
La primera és el diagnòstic. Diagnòstic en psicologia és una mica diferent al que estem acostumats en l’àmbit mèdic. En realitat, és molt diferent. En psicologia s’avalua la teva història d’aprenentatge (emocional). Com vas aprendre a comportar-te com ho fas i què passa al teu voltant (i també dins del teu cap) perquè responguis al que et passa d’una manera que et fa mal. Així que no posis cara rara si per un problema que va començar fa dos mesos, als teus 34 anys, la psicòloga s’interessa per qüestions del teu desenvolupament infantil que tu tens guardats al bagul dels records. El primer objectiu d’aquesta psicòloga és conèixer-te el màxim possible.
Aquest diagnòstic ens indicarà quins fets, circumstàncies i comportaments et porten a aquestes crisis d’ansietat que no et deixen viure, aquesta por a sortir al carrer o aquesta tristesa que cobreix el teu cos com una armadura de plom i no et permet fer un pas sense que acabis rendit.
Aquest moment és el més important de la teràpia. Tot d’una, per al pacient, tot comença a tenir sentit. Aquestes reaccions, tan inesperades i tan inoportunes, tenen una raó de ser. I el que és més important, ara que coneixem el paper que exerceixen en la vida de la persona podem decidir els canvis que s’han de fer per començar a sentir-se millor.
Que en el fons és del que tracta la teràpia. Canviar comportaments que ens surten sense pensar, i que generen males conseqüències, per altres nous, que inicialment requereixen de molt esforç perquè no estan dins de les nostres dinàmiques habituals. Aquesta és l’altra part de la teràpia. Ajudar a instaurar aquestes noves conductes. Per això últim podem discutir (diàleg socràtic), canviar el context (tenir recollida sempre l’habitació a veure si això ens convida a estudiar), resoldre ambigüitats (m’agrada però em fa mal) o destruir límits irreals (he d’anar a veure a la meva mare cada setmana).
Com podeu veure en la teràpia es treballa. No és una relaxada xerrada en la qual esperem que arribi una llum inspiradora que ens il·lumini un nou camí. Més aviat és un espai en què ens hi posem a fons per crear metre a metre el camí del que volem que sigui la nostra nova ruta.
Cal anar cada setmana? El temps és, en moltes ocasions, un luxe i és normal que la freqüència de la teràpia sigui una preocupació. No hi ha una resposta que valgui per a tothom. En un principi és convenient poder anar setmanalment fins a tenir el diagnòstic perquè així podrem posar-nos abans mans a l’obra. Això pot suposar entre tres i cinc setmanes. Després dependrà de la gravetat del pacient. Si la persona està molt inestable la sessió setmanal serà un punt de reestructuració de la descompensació de la setmana i és recomanable aquesta freqüència, però si la persona, encara sentint-se malament, pot fer vida, les sessions es poden espaiar. I sempre tenir en compte que l’opció online ha mostrat la mateixa eficàcia que la teràpia presencial per a la major part de problemàtiques.
Si t’estàs plantejant anar a una teràpia psicològica però no acabes de decidir-te per tots els dubtes que se’t s’amunteguen al cap et suggereixo que triïs un professional i que abans de tot resolguis amb ella o ell els teus dubtes, sense compromís i triïs amb qui et sentis més còmoda. Però no ho deixis estar més temps. Com més aviat comencis, abans ho resoldràs.