Quan ma mare era petita tots els dies menjava “cocido” amb poca carn i molts cigrons. Els diumenges paella. Per sort mai va passar gana però la seva dieta no era el que podíem dir variada. La seva dieta era la que la meva àvia podia aconseguir en una època difícil.
El moment gastronòmic que ara vivim és un luxe que la meva generació va començar a gaudir per primera vegada a la història de la humanitat. Abans la dieta era escassa en quantitat i qualitat per a gairebé tothom, com malauradament continua passant en molts indrets del mon.
Ara que tenim al nostre abast aliments de tota mena i prou informació per nodrir-nos correctament hem aconseguit convertir aquest èxit en un problema.
Els factors que han influït han estat molts i diversos i part de responsabilitat està en com gestiona el nostre cervell això de menjar.
Encara que tothom relaciona el psicòleg/a amb els problemes mentals una de les àrees on la psicologia pot esdevenir més beneficiosa és en la salut física.
Les malalties afecten a les persones en molts àmbits:
-canvis d’hàbits: sovint els tractaments impliquen noves rutines que, en ocasions, han de ser mantingudes de per vida
-reestructuració familiar: quan la malaltia és greu es donen canvis en el rols familiars que afecten física, emocional i socialment als diferents membres de la família.
Que quelcom s’hagi fet de sempre no significa que estigui ben fet. Que els nens hagin aprofitat al llarg del temps una superioritat física i madurativa per fer mal al més dèbil del grup no vol dir que sigui “natural”.
Moltes vegades es focalitza la responsabilitat en la víctima. “Si t’enfrontessis a ell no et tornaria a passar” “Torna-t’hi i ja veuràs com la propera s’ho pensa”. El problema és que el nen o nena que és víctima no ho és per casualitat. Ho és perquè té un temperament que li dificulta els comportaments agressius.
És com si a un nen diabètic li diem “pensa-hi fort i fes que el teu pàncrees faci insulina”. Oi que no? Doncs un cervell que té un sistema que maximitza l’ansietat quan se sent assetjat no facilita que es respongui amb fermesa a una conducta agressiva. Simplement aquests nens i nenes no poden fer una altra cosa que la que fan. Protegir-se fins que passi la tempesta.
L’assetjament escolar es basa en la desigualtat i la víctima no té la capacitat de capgirar la situació. Quan es detecta un cas s’ha d’actuar, adults i menors. Sense minimitzar-lo. Perquè és més fàcil resoldre el problema quan acaba de començar que quan està instaurat. I perquè si l’agressor guanya perdem tots.
Em dic Esther Laso i soc psicòloga cognitivo-conductual. Treballo amb infantil i adults. Soc especialista en emergències i crisis, també actuo com a psicòloga forense i estic adscrita al Torn d'Intervenció Professional del COPC.
Entenc la psicologia en el marc de la ciència i de la teràpia basada en l'evidència. Considero molt important que la relació que s'estableixi amb el pacient sigui de confiança, on la persona tingui un rol actiu. La consulta ha de ser un espai de seguretat on es puguin compartir i entendre les emocions.